Llengües romàniques

Llengües romàniques, un grup de llengües relacionades de la família Indoeuropea que es va desenvolupar a partir del llatí, inclou espanyol, portuguès, català, Gallec, francès, Occità, italià, Sard, llengües Romanx; romanès, moldau, així com les llengües Dàlmates que van desaparèixer al segle 19. Les llengües romàniques van sorgir en el procés de Romanització pels Romans d'extensos territoris al sud, sud-oest i al centre D'Europa Occidental des del segle 3 AC fins al segle 2 dc. La llengua llatina plantada pels Romans, després d'haver interactuat amb les llengües locals dels habitants indígenes, va servir com a font d'educació per a les futures llengües Romàniques. El llatí, com a llengua guanyadora, s'ha convertit en la llengua fonamental de totes les llengües Romàniques. Històricament estretament relacionades amb el llatí, les llengües Romàniques al llarg dels segles del seu desenvolupament s'han diferenciat en gran mesura de la llengua llatina. Les llengües romàniques i, per tant, les novel * les dels seus pobles, van patir diversos canvis en el seu desenvolupament.

La història de la llengua romanesa és tan contradictòria com la història del poble romanès. Aquesta inconsistència s'explica per dos motius: la manca de fonts històriques, sobretot escrites, així com els interessos polítics. Hi ha diverses versions del desenvolupament de la llengua romanesa, que es basen en diferents interpretacions de la història del poble romanès. En general, la cronologia de la formació de la llengua romanesa moderna sobre la base del llatí popular Daci és la següent:

* les llengües autòctones Dels Balcans (Getes, Dacis, Taules, Illiris, etc.) al SEGLE II DC.;

* llatí popular (Dàcia Romana com a Part de l'Imperi Romà) DELS segles II—III DC;

* Llatí balcànic dels segles IV-VII abans de la migració Eslava;

* el període Del bilingüisme Eslau-Romànic dels segles VIII-XI;

* formació De la llengua Protoromanesa dels segles XII-XIII;

* Llengua romanesa antiga o Valaca dels segles XIV-XVIII;

* Llengua romanesa del segle XIX-XXI.

La versió oficial de la història de la llengua romanesa, reconeguda per la majoria dels historiadors moderns, es basa en la teoria de la Romanització ràpida de La Dàcia Occidental. Segons aquesta teoria, l'Imperi Romà va colonitzar Dàcia en un període força curt als segles II—III dc. La Romanització lingüística intensiva de Dàcia probablement va tenir lloc fins i tot abans de la presa de part de les terres Dàcies per L'Emperador Trajà. Després de la presa del territori al nord del Danubi després del 102-103 dc, fins a la sortida de les tropes Romanes i l'administració el 275 DC, la Romanització dels Dacis va continuar.

El discurs popular llatí De La Dàcia Romana als segles II-III dc encara es trobava en un únic espai lingüístic i cultural de l'imperi i va mantenir el contacte amb ell. La influència de les llengües autòctones es va intensificar només després del debilitament de l'imperi als segles III—VI, i fins ara la parla llatina dels Balcans era només un dialecte de la llengua llatina. Aquí, com a totes les altres províncies de l'imperi, van penetrar els Primers Celtes i Italianismes, que van aconseguir estendre's a Dàcia.

Al mateix temps, la perifèria de la zona del llatí popular a la Península Balcànica dóna als processos d'evolució un caràcter peculiar. En primer lloc, el llatí vernacle Dels Balcans es Va Italianitzar en gran part, ja que la majoria dels colons eren D'Itàlia i les innovacions lingüístiques en la parla italiana van arribar a la Dàcia per onades, la qual cosa explica la proximitat del romanès a l'italià, amb el qual té molt més en comú que amb altres llengües Romàniques. Així, en romanès i italià, la forma plural unificadora dels substantius en-s no va tenir temps d'arrelar, com en totes les llengües Romanes Occidentals, la mateixa forma en-s, però ja per a la designació de la segona persona del singular del present temps del verb va ser substituït per la forma in-i en italià i romanès.